Skopje, Macedònia del Nord

L’endemà marxo cap a Macedònia del Nord i passo un dia i mig a Skopje, la seva capital. Arribo de matinada i me’n vaig directament a l’hostal, de manera que no és fins ben entrada la tarda que començo a explorar la ciutat. Son les 19:45h i baixo pel pont de Pedra. Es comença a fer de nit i sento el cant que crida als musulmans a pregària al vespre. Recordo que a Bòsnia, el cant del vespre el sentia sobre les 20:15, el que em fa pensar que, o bé el dia s’està escurçant o que m’estic allunyant a l’est. Segurament una barreja de les dues coses. En tot cas, és una melodia que no deixa de fascinar-me.

Pel pont, famílies i grups de gent joves pugen i baixen, menjant gelats i fent-se fotos. Algunes noies van amb vel islàmic. I, de nou, no em deixa de fascinar aquesta –almenys aparent- cohabitat de persones de diferents creences. Recordo el que ens va dir la guia del walking tour de Tirana, que allà se celebren totes les festes religioses, un total de 12 dies de festivitat, i com les persones i famílies de diferents creences es feliciten les festes mútuament i inclús a vegades les celebren conjuntament. De respecte vers l’altre, al cap i a la fi.

A Skopje quedo amb un amic que vaig conèixer quan vivia a Lituània i els seus amics. Anem a un bar, Bookva, i em comenten que és un dels pocs llocs lgbtiq+ friendly de la ciutat. Parlem sobre Skopje. Els hi dic que m’ha sorprès la gran quantitat d’estàtues que hi ha al centre de la ciutat. Hi ha moltes estàtues, és exagerat. Es tracta d’una iniciativa del govern, començada el 2014, per netejar l’aparença de la ciutat i europeïtzar-la una mica, emmarcant-la dins dels estàndards culturals europeus per presentar el país com si ell també formés part d’aquesta tradició.

Respecte a la diversitat ètnica i a la convivència aparent que tant admirava feia unes hores, m’expliquen que, si bé cohabiten amb tranquil·litat, el cert és que es mantenen certes tensions. M’expliquen que el govern hauria de fer més al respecte, to create more social and cultural infraestructures. I els hi pregunto sobre el país. No feia pas gaire que en Pedro Sánchez havia visitat la zona i havia donat mostres de suport a l’adhesió del país a la Unió Europea ara que havien començat les negociacions. Què en pensen, els joves amb qui estic, sobre aquest tema? Doncs que no, que si Macedònia entra a la UE serà la mort del país. Que implicaria haver d’obeir unes directrius que el país no pot obeir, perquè encara no té la infraestructura per fer-ho. Però a la llarga pot ser beneficiós, els hi comento. Pot ser, em reconeixen, però mentrestant què? Ho parlem.

M’acaben reconeixent que Macèdonia, i els Balcans en conjunt, son un lloc especial. Un punt d’encreuament de cultures i ètnies, diferent a la resta d’Europa. Un dels amics comenta que el que hauria d’existir és una Balkan Union. I un altre amic respon ràpid i diu que això ja va existir: Iugoslàvia. Voldríeu que tornés a existir?, pregunto. I mig en broma mig de veritat em diuen que sí. L’endemà aprofito el matí, abans de marxar cap a Bulgària, per visitar el Centre Memorial de l'Holocaust dels Jueus de Macedònia, el quart major del món.