Sarajevo, Bòsnia i Herzegovina

Tot just uns 300 quilòmetres separen Belgrad de Sarajevo, però el viatge en autobús nocturn ha sigut llarguíssim, d’unes 8 hores. Les carreteres no eren les millors i es notava en la conducció, en les frenades i en els sotracs. Com que arribo a la ciutat ben aviat al matí, tot just son les 7, però hi ha una llum preciosa i molt moviment de persones al carrer, decideixo anar caminant tranquil·lament des de l’estació al centre de la ciutat. A mesura que m’hi vaig apropant, trobo edificis amb parts en mal estat, amb el que semblen impactes de bales. Més tard aprendré que aquestes avingudes principals eren conegudes com Sniper Alley durant el setge de la ciutat.

Sarajevo és una barreja total, un punt de trobada de cultures que em deixa fascinada. Cada cantonada és diferent, amb edificis Art Nouveau (herència austro-hungaresa) al costat de mesquites (herència otomana). Els canvis es noten d’un pas a l’altre, literalment. En un dels mapes que agafo hi ha una cita d’un dels arquitectes de Sarajevo més importants, Juraj Neidhardt, que m’ajuda a entendre, una mica, el perquè d’aquesta fascinació:

What is the oriental charm that starts here in Sarajevo and that Westerners can’t resist? Here there are no plans that stem from rational thinking. It’s all a matter of improvisation and the result of ad hoc ideas and temporary whims.

Una de les coses que més em xoquen, per falta de costum essencialment, és sentir la crida de l’islam a l’oració, l’Àdhan. Em transporta a un lloc llunyà i exòtic tot i estar a Europa, a no molts quilòmetres de casa. Sarajevo també em resulta fascinant per haver sigut escenari d’alguns dels fets més rellevant de la nostra història recent. De fet, i seguint el fil del que mencionava unes línies més amunt, a través de les façanes dels edificis de la ciutat podem resseguir la història contemporània del país: imperi otomà, austro-hungarès, guerres mundials, guerra de Bòsnia. En aquest petit pont i cantonada, sense anar més lluny, es va donar el tret de sortida a la Primera Guerra Mundial, quan Gavrilo Princip va assassinar l'arxiduc Francesc Ferran i la seva muller, la comtessa Sofia.

També visito la Galerija 11/07/95 que té una exhibició permanent sobre el genocidi de Srebrenica. Al sortir em pregunto si és èticament correcte fer i fer-se fotos en cementiris com el que he visitat al matí, el de Chekhov Kovači, testimoni punyent de la Guerra de Bòsnia. I, també, com deu ser conviure amb les marques d’aquell horror.